Com preparar un fitxer per a tall, score i gravat làser i exportar-lo a DXF o SVG

Introducció

La majoria de problemes en tall i gravat làser no venen de la màquina: venen del fitxer. Línies duplicades, colors mal interpretats, textos sense convertir, escales incorrectes o contorns amb gruix que el programari “llegeix” com dues línies. Si prepares el fitxer amb criteri, el treball surt net, ràpid i repetible.

A Vanco Studio treballem amb tall i gravat làser CO₂ a Girona i una part important del resultat depèn que el vector estigui ben construït abans de prémer “Start”.

Tall, score i gravat: què significa cadascun en el fitxer

En làser solem separar tres “intencions” de treball. No és només una qüestió de noms: canvia com s’interpreta el traç i què esperem de l’acabat.

Tall: el làser travessa el material. En el fitxer és una línia vectorial que s’executa com a contorn. Si hi ha una línia doble o un contorn amb gruix, el làser pot passar-hi dues vegades i cremar o variar la mida.

Score (marcatge / fendit): és una passada lleugera per marcar, guiar un plegat o fer una línia de referència. No busquem profunditat, busquem una marca fina i contínua. En materials com cartró o fusta fina, un score mal plantejat es pot convertir en un “gravat ample” si el traç no és correcte.

Gravat: pot ser vectorial (línies) o per emplenament (àrees). En CO₂, un gravat d’àrea sol traduir-se en moltes passades d’escombratge. Per això convé simplificar i tancar bé les formes.

Si vols una explicació més centrada en el criteri (quan convé cada procés), tens aquesta guia: tall làser vs gravat làser: diferències i quan utilitzar cadascun.

Regles de taller perquè el làser interpreti el disseny com esperes

Això és el que més repetim quan preparem fitxers de clients en disseny gràfic per a fabricació: el fitxer ha de ser “inequívoc”.

• Tot en vector real: res d’imatges ràster “encaixades” amb línies a ull. Si hi ha un logo o tipografia, ha d’estar vectoritzat o creat com a corbes.
• Sense traços amb gruix per al tall: el tall ha de ser una línia de gruix zero (hairline) o l’estàndard que utilitzi el programari. Un traç gruixut es pot convertir en dos contorns.
• Eliminar duplicats: les línies superposades duplicades fan que el làser passi dues vegades pel mateix lloc. Resultat típic: més cremat i mides que varien.
• Formes tancades per a gravat per emplenament: si vols gravar una àrea (per exemple, un emplenament negre), assegura’t que les formes estiguin tancades i sense microbuits.
• Text convertit a corbes: si no el convertim, depenem que la font existeixi a l’ordinador que prepara la màquina. Convertir a corbes evita canvis de tipografia o alteracions de l’interlletratge.
• Treballar a escala 1:1: no “a ull”. Defineix la mida final des de l’inici i no ho deixis per a l’últim minut.

Com separar capes: una manera pràctica de “dir-li” al làser què és cada cosa

La manera més habitual d’organitzar un fitxer de làser és per capes o per colors: una capa/color per al tall, una altra per a score i una altra per al gravat. Així el programari pot assignar potències/velocitats diferents a cada grup.

Un criteri que funciona bé en gairebé qualsevol flux és:

Tall: una capa única de contorns (sense duplicats, només línies).
Score: una capa de línies de marcatge (sense duplicats, sense gruix).
Gravat: una capa d’àrees (sense duplicats, amb emplenament).

La idea és que, si amagues una capa, la resta continuï tenint sentit. Això evita fitxers “barrejats” en què no se sap què es talla i què es marca.

Exportació a SVG i DXF: què revisar abans d’enviar-lo

SVG i DXF són dos formats habituals per a fabricació, però no es comporten igual. SVG sol conservar millor els colors/les capes i és molt pràctic en fluxos de tall làser. DXF és un estàndard industrial, però pot perdre informació de color o interpretar de manera diferent les splines i els textos segons el programa.

Abans d’exportar (i abans d’enviar-lo), revisa aquesta llista de comprovació:

• Unitats: confirma si el document és en mm (el més habitual) i que en exportar/importar no canviï a polzades.
• Corbes i nodes: simplifica els nodes innecessaris; un excés de nodes alenteix el procés i pot generar vibracions a les corbes.
• Compatibilitat de corbes: si exportes DXF, convé convertir els efectes/les corbes complexes en trajectòries netes (alguns DXF “trenquen” certes splines).
• Sense màscares ni efectes: les ombres, les transparències i els efectes visuals no són fabricació. Converteix-ho tot en geometria real.
• Prova d’importació: obre el fitxer exportat en un altre programa o torna’l a importar per comprovar l’escala, les capes i les línies.

Un consell pràctic: si el teu disseny prové d’una imatge o d’un recurs extern, no passa res per partir d’una base existent (un vector descarregat, un logo del client, un patró). L’important és normalitzar-lo per a fabricació: netejar nodes, tancar formes, eliminar duplicats i deixar-lo preparat per a màquina. Això estalvia temps i redueix errors sense perdre qualitat.

El material que utilitzaràs també condiciona el fitxer

El mateix disseny pot funcionar perfectament en MDF i fallar en metacrilat si té detalls massa fins o si el gravat requereix massa superfície. Abans de tancar el fitxer, convé pensar en el material i en l’objectiu de l’acabat.

Si estàs triant material, aquesta guia t’ajuda a prendre decisions: quins materials es poden tallar o gravar amb làser.

Dissenyar per a làser no és “dibuixar bonic”: és dibuixar perquè la màquina interpreti sense ambigüitat. Si separes bé tall/score/gravat, elimines duplicats, treballes a escala real i exportes amb una comprovació final, t’estalvies el 90% dels problemes típics.

Si vols, podem revisar el teu fitxer abans de fabricar o preparar-lo des de zero perquè el resultat surti a la primera, amb el material i l’acabat adequats.